Diari de Mannà     sessió  67 data: dilluns 9 de novembre del 2009

PROPOSAR LA FE EN TEMPS DE CRISI.

Pel P. Cebrià Pifarrer i Clapés, monjo de Montserrat.

Redacció per Pere Farriol i Vinyes, a partir dels apunts personals.

El P. Cebrià Pifarré, monjo de Montserrat, dins del marc de les "XV Jornades de Formació i Animació Pastoral" i sota el títol: "L’anunci de l’Evangeli en un món en canvi", ens va parlar d’aquest repte en el temps de Sant Agustí.

"Crisi" en grec vol dir "oportunitat" de resoldre una situació bé o malament. Actualment estem en un moment de crisi, al final d’un règim de cristiandat. Fa 30 anys que entre nosaltres no hi ha transmissió de la fe cristiana. Són temps de greu dificultat per a la transmissió de la fe i de la cultura. Com transmetre el concepte de Iahuè "Déu" dels jueus, el de Logos "Paraula" dels grecs, el de Ius "Dret" dels romans?

Per a proposar la fe en temps de crisi no hi ha receptes. Cada època ha de donar la seva resposta. Els Pares de l’Església donaren oportunament la seva en el moment de pensar la fe cristiana, d’aprofundir-hi i de formular-la segons l’Església la vivia en el seu moment. Sant Agustí, amb la seva grandesa i els seus límits, va fer una aportació decisiva. Com propagaven la fe els primers cristians? com es va difondre el cristianisme? Comença a parlar-nos-en el llibre dels Actes dels Apòstols: A Jerusalem, Judea, Galilea i fins als confins de la terra, és a dir: Àsia Menor, Grècia, Cartago... i fins a nosaltres.

Sant Agustí. Nat a Tagaste, Àfrica, (a l’actual Algèria) va viure entre els anys 354 i 430. De primer va viure i ensenyar a Cartago fins a arribar al seu esplendor com a professor de retòrica a Milà, la ciutat dels emperadors, on conegué la comunitat cristiana i sentí predicar sant Ambròs (el qual va saber unir la revelació de l’Antic Testament amb Jesucrist, el Nou Testament). És de sant Ambròs que Agustí va aprendre a llegir les Escriptures i a cantar els himnes litúrgics i fer-ne seus els continguts, i és d’ell que va rebre el Baptisme la nit de Pasqua de l’any 387. En temps d’Agustí els bàrbars, fronteres arreu, amenaçaven amb l’esfondrament de l’Imperi romà. Sant Agustí, és un testimoni de l’anunci de l’Evangeli en temps de crisi.

1.- Els primers temps del cristianisme la fe es va difondre per impregnació.

Per impregnació amb la Paraula de Déu per part dels cristians entusiasmats pel coneixement de la fe cristiana a través de les Escriptures. Llegides i contemplades serenament, llargament, insistentment... Compreses al fons del cor per a lloança del Déu Altíssim. Assumides i fetes vida per tal que vivifiquin el nostre viure de cada dia. Per tal que els altres, en veure’ns, donin lloança al Déu i Pare de Jesucrist.

Per impregnació, de l’ambient social a través de la vida i de la incidència personal i comunitària dels primeres cristians.

Per impregnació, sobretot, feta per les dones (més que no pas pels homes) ja que elles tenien accés al cor de les famílies. Les dones, lliures o esclaves, exercien de remeieres, de llevadores, de servidores, de mainaderes, de pentinadores, de cuineres, d’aiguaderes... en fi que tenien les portes obertes de les llars amb tota mena d’oficis i serveis, i vivint braç amb braç i compartint la vida impregnaven les famílies d’allò que a elles els il·lusionava i els donava vida. Aquesta acció evangelitzadora explica l’existència de diaconesses i catequistes, i, també, la quantitat de dones i noies màrtirs, és a dir, que confessaren Jesucrist salvador amb la seva vida i la seva mort: Les santes Perpètua i Felicitat, patrícia i esclava, santa Eulàlia, santa Blandina...

Una impregnació transformadora ja que a mesura que penetrava la fe cristiana s’anava transformant la societat i adquirien drets els qui no en tenien. La dita de sant Pau: Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist (Ga 3,26-28) no és només unes ratlles d’una carta sinó tot un ideari, que es va anar incorporant a la societat, a la vida pública i a la política. Fins aleshores una noia o una dona no era ningú, depenia del seu pare o del seu marit i ella només comptava per a obeir.
Durant la persecució de Marc Aureli, l’any 177, a la ciutat de Lió, la jove esclava Blandina, després de ser torturada amb 45 màrtirs més, a l’hora de la mort repetia, tal com havia testimoniat davant del governador: "Jo sóc cristiana". Dient "jo sóc", ella s’autoafirmava independent de cap altra persona i, per opció personal i lliure: "deixeble de Jesucrist". A través dels febles d’aquest món, i particularment de les dones, havia començat la transformació que la fe cristiana va dur al món.
Quan parlem d’impregnar el nostre ambient amb la Paraula de Déu, ens hem de demanar, doncs: -Com parlo de Jesús i de l’Església?

2.-El Baptisme va donar identitat personal

A homes i dones, a lliures i esclaus... si ens fixem en les tradicions africanes, índies, asiàtiques, ameríndies, quin pes que tenen les dones en el treball i en el sosteniment de la família i quin poc, o nul, reconeixement personal dins de la societat, dins dels seus propis ambients... A l’Àsia ni tan sols no hi ha el concepte de persona! I en canvi es parla despectivament del lloc de la dona precisament de la tradició judeocristiana.
La pregunta clau per accedir a la fe era: --I tu, per què ets creient?
En aquells primers segles, als que se n’adonaven, els impressionava veure com els cristians s’estimaven. És d’una força revolucionària, i més entre clans diferents, aquest: "Aneu a dir a les meves germanes". Jesús ens diu: "Germans!". Com s’encoratjaven entre ells a romandre fidels enmig de les persecucions. Quina valentia! Tot i que particularment en la persecució de Deci, l’any 210, hi va haver apostasies, van ser els anomenats lapsi "caiguts" que il·lustren el valor dels qui van ser fidels. Aleshores es va plantejar la qüestió com reintegrar-los a la comunió eclesial.
"--Jo donaria la vida per Jesucrist?" És bo que ens ho preguntem.

3.-El diàleg amb la cultura, un altre mitjà d’evangelització.

Diàleg vol dir escoltar l’altre i acceptar-ne tot el que té de bo. Sant Justí, laic, fidel a la veritat de la seva fe, afirma que el cristianisme és la verdadera filosofia. Mentre hi havia altres teories i sentències: els estoics exalçaven l’autodomini, un valor que també és cristià. Hem de ser fidels als nostres valors i això, avui, demana anar contra corrent.
El catecumenat podia durar d’un a quatre anys i es batejaven els qui no solament confessaven Jesucrist amb els llavis sinó que ho feien, també, amb l’estil de vida que correspon a aquesta confessió.
Sant Agustí és bisbe d’Hipona, Àfrica, mentre les tribus germàniques i asiàtiques, els vàndals, estan forçant les fronteres de l’Imperi romà. Ell no proclama un replegament sobre l’Església sinó un "Passem-nos als bàrbars!". És a dir anunciem l’Evangeli des la perspectiva dels bàrbars i fem-los cristians. Després amb sant Benet veiem que als monestirs benedictins es pot trobar un monjo, refinat patrici romà, i, menjant de costat, un altre monjo, bàrbar primitiu. El cristianisme és el seguiment de Déu que s’ha fet home, i només des de dins de la història humana i de la cultura es pot fer aquesta experiència d’encarnació que ens ha donat el Fill de Déu.

4.-Només podem parlar de Déu des la contemplació.

Karl Rahner va dir: "El cristià del segle XXI serà místic o no serà". Només a partir de la nostra experiència interior podem ser testimonis de Jesucrist. Quan Jesús parlava no feia discursos, el que deia li sortia del cor i guaria els malalts. Sant Agustí deia que hem d’exercitar una intel·ligència que estima (avui en diem "intel·ligència emocional") i un cor que pensa lúcidament.
Nosaltres fàcilment som molt racionalistes o molt sentimentals. Diu sant Basili: "Hem de parlar de Déu des del silenci; quan parlem de Déu sempre ens equivoquem, quan preguem potser no ens equivoquem tant (és clar que la televisió i l’internet... ens buiden de nosaltres mateixos i ens omplen de banalitats), quan l’estimem, l’encertem".
Déu ningú no l’ha vist mai. Hem de restar en la pregària d’adoració. Fer de la nostra respiració un "Sant, sant, sant sou Senyor, Déu de l’univers..." L’Eucaristia és la bardissa que crema constantment sense consumir-se, que fa present enmig nostre la presència de Déu sense esvair-se.
Al llibre de "Les confessions" sant Agustí sempre es treu les sandàlies contemplant la presència i l’acció de Déu en la seva vida. Amb aquesta actitud sant Agustí va escriure el llibre en el qual confessa tot el que Déu ha fet per ell al llarg de la seva vida. També nosaltres hem d’exercitar-nos a llegir la nostra vida des d’aquesta perspectiva de diàleg amb Déu.
Respecte, delicadesa, senzillesa, humanitat, proximitat, obertura, simplicitat, sentit del sagrat... no podem trencar aquest equilibri que aprenem de la pregària. No es tracta de grans discursos sinó de molta confiança.
Sant Agustí se’ns mostra contemplatiu, catequista, predicador... Parlar de Déu és molt difícil. Cal fer-ho a partir del silenci del Divendres sant, des del despullament total, quedar-nos sense res, des de la fosca de la nit, renunciar als ídols, purificar constantment el concepte de Déu, deixar que sigui ell mateix que ens faci llum, descobrir el Déu de Jesús, abandonar la idea que nosaltres ens n’havíem fet, començar de nou després d’una etapa sense Déu. Contemplem en sant Pau el camí que ell va fer!

5.-Fer de catequista? Viure en cristià!

Vol dir ser un artista, un pastor. Aclarir dubtes. Centrar la catequesi en la persona de Jesús. Ensenyar a pregar i acompanyar en la pregària. Tots fem de catequista: qui visita un malalt, qui fa de lector, qui parla als néts... Digue’m com vius, com celebres, com reses... i et diré quin és el teu Déu.
Hem d’invocar la Santíssima Trinitat: En nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Assimilar la Paraula de Déu. Ni fer combregar amb rodes de molí ni presentar una modernitat ultraprogressista. La nostra fe és en Déu fet home i en Jesús ressuscitat, una fe que és inacceptable pel nostre món. Tornar a les Benaurances. No transmetre el mal, les crítiques i les amargors... ans guanyar els altres per a Déu; i no pas cercar quedar bé...
Al cristianisme tots som uns convidats a la Taula de Jesús, no hi ha raó perquè no ens hi preparem. Correspondre a la seva invitació és viure la gratuïtat del seu amor. Per això ens cal desvetllar l’interès per les coses de Déu, a través del silenci, del perdó, de l’acolliment. Tot això es fa per impregnació amb Déu mateix. Déu és gratuïtat com un ram de flors. El bé i el mal estan barrejats. Hem d’esperar pacientment com el pagès és pacient, fins que Déu voldrà.
La nostra vida és un llarg i feixuc pelegrinatge, com el d’aquells pelegrins a qui en arribar a Montserrat visiblement afeixugats els vaig dir. -Esteu cansats!? I em van respondre: -Sí, però estem més contents que cansats!!

A la pintura les icones de sant Pontic, sant Potí, bisbe, i santa Blandina, màrtirs de Lió, any 177.